ca | es | en

Autors

A - B - C - D - E - F - G - H - I - J - K - L - M - N - O - P - Q - R - S - T - U - V - W - X - Y - Z
21 resultats, ensenyant del 1 al 20

Armando Bartra

Cuenta con estudios en Filosofía en la Facultad de Filosofía y Letras, Universidad Nacional Autónoma de México, 1966. Doctor Honoris Causade la Universidad Nacional de Cordoba, Argentina.

Ha sido profesor en México en la Facultad de Economía, UNAM; Escuela Nacional de Antropología e Historia, Licenciatura en Antropología Social. Actualmente es profesor investigador de la Universidad Autónoma Metropolitana, Unidad Xochimilco.

Es fundador y director del Instituto de Estudios para el Desarrollo Rural Maya, A.C., de 1983 a 2007.

Es autor de unos 30 libros aproximadamente y cerca de 300 artículos periodísticos, de análisis y divulgación. De entre sus libros más recientes se encuentran: La utopía posible; Tomarse la libertad. La dialéctica en cuestión; El hombre de hierro. Límites sociales y naturales del capital; El capital en su laberinto. De la renta de la tierra a la renta de la vida.

 

Sus temas abarcan el amplio espectro de las ciencias sociales, pero ha puesto mayor énfasis en los procesos del campo y de los campesinos en México y Latinoamérica; siendo uno de los que ha caracterizado a los sujetos campesinos, así como a los originarios del continente como clase social.

Atilio A. Borón

(Buenos Aires, 1 de julio de 1943) politólogo, sociólogo y escritor.

Doctor en Ciencia Política por la Universidad de Harvard (Cambridge, Massachusetts), 1976.

Magíster en Ciencia Política de la Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales (FLACSO), Santiago de Chile, Chile, 1968.

Licenciado en Sociología en la Pontificia Universidad Católica Argentina Santa María de los Buenos Aires (UCA), Buenos Aires, Argentina, 1965.

Es autor de varios libros de ciencia social y filosofía con orientación marxista y con una apuesta política clara de compromiso con el socialismo para América Latina. Es profesor de Teoría Política y Social, en la Facultad de Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires desde 1986, investigador superior del CONICET y director del PLED (Programa Latinoamericano de Educación a Distancia en Ciencias Sociales). Se desempeña también como columnista en diversos medios, y conferencista. También es un intelectual orgánico del Partido Comunista de la Argentina, y ha sido durante 9 años Secretario Ejecutivo del Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales CLACSO (de 1997 a 2006).

En 2004 le fue conferido el Premio de Ensayo Ezequiel Martínez Estrada de la Casa de las Américas, por su libro Imperio e Imperialismo. En el mismo año apoyó abiertamente a Hugo Chávez en las elecciones de Venezuela. En 2009 fue galardonado por la Unesco con el Premio Internacional José Martí por su contribución a la unidad e integración de los países de América Latina y el Caribe.

Bibliografía

- Estado, capitalismo y democracia en América Latina (1991, ampliado en 1997)

- Tras el búho de Minerva. Mercado contra democracia en el capitalismo de fin de siglo (2000)

- Imperio & Imperialismo. Una lectura crítica de Michael Hardt y Antonio Negri (2002)

- Filosofía Política Marxista (2003).

- Reflexiones sobre el poder, el estado y la revolución (2007, reedición ampliada de un texto originariamente publicado en La Habana, Cuba, por el Centro de Investigación y Desarrollo de la Cultura Cubana Juan Marinello en 2006)

- Socialismo siglo XXI. ¿Hay vida después del neoliberalismo? (2008)

- Consolidando la explotación. La academia y el Banco Mundial contra el pensamiento crítico (2008)

- Aristóteles en Macondo. Notas sobre el fetichismo democrático en América Latina (2009)

- Crisis civilizatoria y agonía del capitalismo. Diálogos con Fidel Castro (2009)

 

- América Latina en la Geopolítica del Imperialismo (2012)

Bertolt Brecht

Augsburg, Suàbia, 10 de febrer de 1898 - Berlín, 14 d'agost de 1956

 

Dramaturg alemany. De família benestant, el 1917 inicià estudis de medicina, i el 1918 participà, com a soldat sanitari, en la Primera Guerra Mundial. Relacionat amb els corrents expressionistes, el 1919 escriví la primera peça de teatre, Baal, i féu de crític teatral a "Augsburger Volkswille", diari del partit socialista independent. El 1920 acabà Trommeln in der Nacht ('Tambors en la nit'), obra estrenada el 1922, amb la qual obtingué el premi Kleist. El 1923 fou contractat com a dramaturg —responsable general— del teatre Kammerspiele de Munic i estrenà Im Dickicht der Städte ('En la jungla de les ciutats'). El 1924 Max Reinhardt el contractà com a dramaturg del Deutsches Theater. El 1928 obtingué el primer gran èxit, Dreigroschenoper ('L'òpera de tres rals'), segons John Gay i amb música de Kurt Weil, de la qual el 1943 publicà una versió novel·lada. En aquesta obra, així com a Aufstieg und Fall der Stadt Mahagonny ('Prosperitat i caiguda de la ciutat de Mahagonny', 1930), començà a teoritzar la concepció del teatre, que en una primera etapa anomenà èpic, i molt més tard, dialèctic. Mentrestant havia publicat els reculls poètics Taschenpostille ('Sermonari de butxaca', 1927) i Hauspostille ('Sermonari domèstic', 1927) i col·laborat amb el director Erwin Piscator. El 1928, separat de la seva primera dona Marianne Holf, es casà amb l'actriu Helene Weigel, que esdevingué gran col·laboradora de la seva activitat teatral. Conreà la peça didàctica d'estructura esquemàtica: Der Flug des Lindberghs ('El vol de Lindbergh', 1929), Das Badener Lehrstück vom Einverständnis ('La peça didàctica de Baden sobre la concòrdia', 1929), etc. L'any 1933 abandonà Alemanya per oposició al nazisme. Després de residir en diversos països europeus, entre els quals l'URSS, s'instal·là a Hollywood. Durant la Segona Guerra Mundial li foren estrenades a Zuric dues obres cabdals: Mutter Courage ('Mare Coratge', 1941) i Der gute Mensch von Sezuan ('La bona persona de Sezuan', 1943). En la primera reprenia el mite matern ja utilitzat en la seva versió de l'obra de Gor'kij Die Mutter ('La mare', estrenada el 1932), i en Die Gewehre der Frau Carrar ('Els fusells de la senyora Carrar', 1937), ambientada en la guerra civil espanyola. Encara, amb Kaukasische Kreidekreis ('El cercle de guix caucasià'), escrita el 1944, i Leben des Galilei ('Vida de Galilei'), reelaborada repetidament del 1938 al 1956, es convertí en un autor cabdal en la història de la renovació de l'espectacle escènic. El 1947 fou cridat a Washington pel comitè d'activitats antiamericanes i decidí d'abandonar el país. A Zuric estrenà Herr Puntilla und sein Knecht Matti ('El senyor Puntilla i el seu criat Matti'), obra amable escrita molt abans, i el mateix any s'establí al Berlín Oriental, on fundà el remet('','','','Berliner Ensemble') Berliner Ensemble. L'any 1950 adquirí la ciutadania austríaca, però romangué a la RDA fins a la mort. En aquesta darrera època es dedicà preferentment a l'adaptació d'obres d'altri, als treballs teòrics i a la direcció escènica. Autèntic creador verbal, portà a les màximes conseqüències la línia crítica de la desmitificació sociohistòrica que Ibsen inicià i que Bernard Shaw i, en part, Pirandello continuaren, anihilant, però, el seu aspecte individualista i psicologista. Combaté els esquemes de la tragèdia, convençut que l'home no neix predestinat, sinó que pot transformar i millorar lliurement el món. Al culinarisme del teatre il·lusionista burgès oposà la distanciació objectivadora, aconseguida mitjançant la utilització de la paràbola, intentant de desvetllar així la capacitat raonadora de l'espectador. D'entre els treballs teòrics cal destacar Kleines Organon für das Theater ('Petit òrganon per al teatre', 1949).

 

Enciclopèdia Catalana, http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0012117

 

Camilo Berneri

Camillo Berneri (1897-1937), intelectual y escritor. En su juventud fue un militante socialista en Reggio Emilia y después se convirtió en un militante anarquista. Autor de numerosos artículos y libros, murió en Barcelona, en 1937, en el marco de la guerra civil española.

Etienne Balibar

23/4/1942, Avallon (Borgoña)

Filippo Buonarroti

Filippo Buonarroti

Pisa, Toscana, 1761 - París, 1837

Polític italià, naturalitzat francès. Intervingué molt activament en les etapes successives de la Revolució Francesa, en el Club dels Jacobins i com a representant de la Convenció. Al costat de Babeuf, fou el teòric de la conspiració dels Iguals i n'esdevingué el cronista (Histoire de la Conspiration de l'Égalité, 1828).

Extret de: http://www.enciclopedia.cat

Una altra biografia:

Philippe Buonarroti

Filippo Giuseppe Maria Ludovico Buonarroti, plus couramment appelé Philippe Buonarroti, né le 11 novembre 1761 à Pise (Toscane) et mort le 16 septembre 1837 à Paris, est un révolutionnaire français d'origine italienne.

[modifier]

Né à Pise dans une famille de patriciens toscans descendant du frère du grand artiste Michel-Ange (Michelangelo Buonarroti), il entame à 17 ans des études de droit, obtient son titre d'avocat (1782) mais suit surtout les enseignements des philosophes Sarti et Lampredi, qui l'initient aux écrits de Rousseau, Locke, Mably, Helvétius et Morelly. Partageant son temps entre les discussions philosophiques, la collaboration à des sociétés secrètes, l'assistance aux réunions maçonniques et la rédaction de pamphlets, il s'oppose vite au régime du grand-duc de Toscane Léopold. Rousseauiste affilié aux Illuminés de Bavière, il publie, en 1787, une Gazetta Universale progressiste et favorable aux troubles révolutionnaires de Hollande, ce qui lui vaut d'être surveillé par la police.

Révolution française [modifier]

En 1789, il s'enthousiasme pour la Révolution et se rend en France, avant de passer en Corse, en novembre, pour y propager les idées révolutionnaires. Considérant l'île comme un conservatoire des formes primitives de communautarisme et d'égalitarismes agraires, il s'intéresse au régime de la propriété, notamment des propriétés communales. Il rédige en italien un journal intitulé Gironale Patriotico di Corsica et devient bientôt l'un des administrateurs des biens nationalisés du clergé. En juin 1791, profitant de l'attachement de la population au clergé réfractaire, les paolistes se soulèvent et l'expulsent vers Livourne, où il est emprisonné. Grâce à l'intervention de l'Assemblée constituante auprès de Léopold II, il est libéré et rentre en Corse, où il demande la nationalité française. En mars, le grand-duc de Toscane saisit ses biens.

Nommé commissaire national auprès du tribunal du district de Corte le 23 octobre 1792, il se lie avec les Bonaparte et s'oppose à Pascal Paoli. Obligé de passer en France après la victoire des paolistes en mai 1793, il se rend auprès de la Convention pour dénoncer l'esprit « fédéraliste » du département. Il présente également la demande de rattachement à la France des habitants de l'île de Saint-Pierre. Grâce à l'intervention de Robespierre, qui l'apprécie et dont il est devenu un proche, il obtient la citoyenneté française et est envoyé en Corse comme commissaire du pouvoir exécutif. Cependant, les insurrections fédéralistes dans le sud-est l'empêchent de remplir sa mission (juin-octobre 1793). Il accomplit alors diverses missions dans le Midi. En avril 1794, il est nommé agent national général pour les territoires conquis sur le royaume du Piémont, à l’est de Menton. Durant onze mois, du 22 avril 1794 au 15 mars 1795, il tente de faire de l'ancienne principauté d'Oneglia, petit port piémontais sur la Riviera ligure, un refuge pour les patriotes italiens et un modèle de république. Il est chargé de les former au propagandisme révolutionnaire.

Arrêté à Menton comme « robespierriste » en mars 1795, il est enfermé à la prison du Plessis, à Paris, où il fait la connaissance de François-Noël Babeuf. Tous deux élaborent une doctrine communiste. Libéré, Buonarroti est parmi les fondateurs du club du Panthéon, dont il est un temps président, et y introduit les écrits et analyses de Babeuf.

La fermeture du club par le Directoire détourne Buonarroti de suivre les troupes françaises en Italie ; il rejoint le « Directoire Secret de Salut Public » constitué par Babeuf le 30 mars 1796 et devient avec lui le principal théoricien de la conjuration des Égaux. Dénoncés, ils sont arrêtés le 10 mai 1796. Jugés devant la Haute-Cour de Vendôme, François-Noël Babeuf est condamné à mort le 25 mai 1797, Philippe Buonarrotti à la déportation.

Consulat et Empire [modifier]

Francesc Bonamusa

Catedràtic d’Història Contemporània de la UAB.
De la seva obra científica, articulada en tres eixos, es pot destacar:
1er) Moviments socials: El Bloc Obrer i Camperol (Barcelona, 1974), Andreu Nin y el movimiento comunista en España (Barcelona, 1977); La Huelga General (ed.) (Madrid,1991), col·laboració amb Història Gràfica del Moviment Obrer a Catalunya (Barcelona, 1989); Libertà e cittadinanza sociale. I due '89. (Milano, 1991). La vaga de La Canadenca i la jornada de vuit hores Barcelona, 1995) i amb Joan Serrallonga, Del roig al groc. Barcelona, 1868-1871. Quintes i epidèmies. Premi Ciutat Barcelona, 1992, (Barcelona, 1995); Andreu Nin, secretari de la Internacional Sindical Roja, 1921-1929. (Barcelona, 2004);
2on) República i Guerra civil: Política i Finances Republicanes (1931-1939) (Tarragona, 1997); La Guerra civil. Institucions, partits, sindicats, ... (Barberà del Vallès, 1996); Segona República i Guerra civil (Barcelona, 1998);“Alea Iacta Est". Quatre tarragonins i un destí: Batet, Battestini, Nin i Mestres (Tarragona), 2000); Barcelona and the Internationals Brigades. Memory tho the Homage, 1978-2000 (Cochraine Fondation. 2003); Josep Tarradellas (Barcelona, 2004); Republicanisme i Federalisme a Catalunya, 1830-1939” (Castelló,2004);
3er) Estat i nació a Europa: La Europa del Danubio (1815-1918), 2 vols. (Madrid, 1993); Pueblos y naciones en los Balcanes, siglos XIX-XX. De la media luna a la estrella roja (Madrid, 1998), text recomanat en els cursos de l’Estat Major de l’Exèrcit i Viena, de capital imperial a capital republicana. Del Requiem de Mozart al “Requiem” de Alban Berg (Madrid, 2004).
4art) Director i autor d’obres com els vuit volums dels Col·loquis de Barberà del Vallès sobre la República, la Guerra i el Franquisme (Barberà del Vallés, 1998-2007); Del Molí a l’Ordinador. Dos mil anys d’Història (Barberà del Vallès. 2002); Revolució i Socialisme. 2 vols. Barcelona, 1989-1990. Con J.Serrallonga : La sociedad urbana. Barcelona, 1994. Generalitat de Catalunya. Obra de Govern, 19311-1939 , 2 vols. Barcelona, 2007-2008.

 

Gracchus Babeuf

23/11/1760, Saint-Quentin, 27/5/1797, Vendôme

Harry Braverman

Harry Braverman es va unir al moviment trotskista en 1937, sent membre de la YPSL, les joventuts del Partit Socialista. Encara que sense formació acadèmica, es va destacar com a teòric i organitzador. Al començament de 1950 va liderar l'anomenada tendència cochranita i va ser expulsat, per això, del Socialist Workers Party. Va passar, llavors, a ser editor de The American Socialist fins a la seva dimissió en 1959. Durant els primers anys de la dècada de 1960 es va exercir com a editor de Grove Press, on va publicar The Autobiography of Malcolm X. En 1967 es va fer càrrec de l'edició del Monthly Review, on va treballar fins a la seva mort. La seva obra més important és el clàssic Labor and Monopoly Capitalism, la qual va ser publicada poc abans de la seva mort en agosot de 1976.


Nota: Quan escrivia per Fourt International, fins a 1952, utilitzava el pseudònim Harry Frankel.



Font: http://www.marxists.org/archive/braverman/ (27/08/2014)

Marshall Berman

 

 

 

 

 

 

 

(1940-2013) nació en Nueva York y estudió en las universidades de Columbia, Oxford y Harvard. Desde finales de los años sesenta ha enseñado teoría política y urbanismo en la City University de Nueva York.

Es autor de dos libros: Todo lo sólido se desvanece en el aire (Siglo XXI de España Editores, 1988) y The Politics of Authenticity. Ha publicado numerosos artículos sobre cultura y política. Miembro del consejo editorial de Dissent y colaborador habitual de The Nation.


Martin Baumeister

 

 

 

 

 

 

Múnich, 3 de noviembre de 1958. Estudió historia, alemán y español en Múnich y Madrid; entre 1985-1989 y fue asistente de investigación en la Universidad de Múnich. En 1992 doctorado con una tesis sobre la historia social de la España rural (Campesinos sin tierra. Supervivencia y resistencia en Extremadura, 1880-1923). Entre 1992 y 1999 Asistente de investigación en la Universidad Humboldt de Berlín. 2001 Habilitación con una firma en la historia cultural de la Gran Guerra. 2002-2003 cátedra en la Universidad Humboldt de Berlín.

Desde 2003 es profesor de Historia Europea de los siglos 19 y 20 (el subrayado es el sur de Europa), Universidad de Múnich. 2010/11 Visiting Scientist en DHI en Roma. Desde octubre de 2012 es Director del Instituto Histórico Alemán en Roma.

Otto Bauer

Viena, 1881 - París, 1938

Polític, economista i dirigent socialdemòcrata austríac. Participà en la direcció de les revistes "Marx-Studien", "Der Kampf" i "Die Neue Zeit". Membre destacat de l'austromarxisme, la seva visió del problema nacional apareix en Die Nationalitätenfrage und die österreichische Sozialdemokratie ('La qüestió de les nacionalitats i la socialdemocràcia austríaca', 1907), on exposà el que hom anomena la visió cultural nacional (en contraposició a la política) del problema. Desenvolupà una teoria de les autonomies dins l'imperi austrohongarès justificant ensems la unió amb l'imperi alemany.

Després de la Primera Guerra Mundial fou més important la seva intervenció dins el partit socialdemòcrata austríac com a líder de l'ala esquerra; fou ministre d'afers estrangers i tingué un paper decisiu en la fugaç Internacional de Viena. En Die sozialdemokratische Agrapolitik ('La política agrària de la socialdemocràcia', 1926) afrontà els problemes del camp. En Die österreichische Revolution ('La revolució austríaca', 1923) exposà com dins el procés revolucionari hi ha un moment polític (presa del poder del proletariat) i una fase econòmica (construcció del socialisme); es mostrà partidiari de la vaga general política, concepció que lliga amb la seva anàlisi del procés de producció segons esquemes marxians (Die Akkumulation des Kapitals a "Die Neue Zeit", 1912-13) i, més concretament, amb el judici de l'imperialisme (Das Weltbild des Kapitalismus, 'La concepció capitalista del món', dins de Der lebendige Marxismus, 1924). Fou contrari a les diverses Zusammenbruchstheorien, teories de l'enfonsament catastròfic del capitalisme. Bauer exercí un paper important en la posició prudent dels socialdemòcrates davant la presa del poder, procés que frenà en considerat-lo inviable. Hagué d'emigrar, primer a Txecoslovàquia i després a París, en produir-se l'esclafament dels socialistes per Dollfuss, l'any 1934. De l'exili estant, continuà dirigint la socialdemocràcia alemanya i s'oposà a l'Anschluss del 1938.

Enciclopèdia Catalana, http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0222500

Soledad Bengoechea Echaondo

Soledad Bengoechea Echaondo (Donòstia, 1942) és llicenciada (1981-1986) i Doctora (1991) en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva activitat investigadora s’ha centrat en l‘estudi de la patronal catalana i els moviments socials durant les primeres dècades del segle XX. És autora de diversos llibres, entre els quals es destaquen Organització patronal i conflictivitat social a Catalunya (premi Ciutat de Barcelona, 1993), El locaut de Barcelona (1919-1920 (1998), Les dècades covulses: Igualada com a exemple (premi Dr. Mercader, 2000) i Reacció en temps de canvis. La patronal catalana davant la República (2005); és coautora, juntament amb Mercè Renom, de Memòria i Compromís. Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat [1917-1979] (1999) i coatura, amb Ricardo Desola, de Barcelona menestral 1854-1936 (2012). També ha col·laborat en obres col·lectives i ha publicat nombrosos articles. És membre del grup de recerca consolidat Treball, Institucions i Gènere de la Universitat de Barcelona. 

Quí som | Contacte | Legal | Crèdits